La crisi de la Covid-19 ha arribat per despullar-nos com a societat. La pandèmia, més enllà de les conseqüències directes sobre la nostra salut, ha deixat al descobert les vergonyes d’un sistema que és insostenible. I les dones ho estem pagant molt car.
L’impacte social, econòmic i emocional de la Covid-19 ens afecta més directament. Les desigualtats de gènere han quedat més visibles, però no més pal·liades. El teletreball ha deixat en evidència el miratge de la conciliació familiar. La feminització del sector sanitari ens ha posat al capdavant del risc al contagi. I la manca de regularització de les tasques de la llar i les cures ens ha fet més precàries.
Possiblement encara no disposem d’una perspectiva àmplia ni d’una recollida de dades en profunditat. Però no ens calen més afirmacions per convèncer-nos que la Covid-19 ha posat en evidència les ombres d’una societat que ens discrimina i ens fa mal.
Les dones, les més contagiades per la Covid-19
Des dels inicis de la pandèmia, el nombre de contagis per Coronavirus i el nombre de casos sospitosos a Catalunya ha estat major en el cas de les dones. Una realitat que ha anat eixamplant-se a mesura que avançava la pandèmia, arribant, alguns dies, a una diferència de més d’un 50%.
Aquestes dades proporcionades pel govern català no són fruit de cap casualitat ni han de culpabilitzar-nos per haver actuat de manera irresponsable. Les dones hem estat més exposades a la Covid-19 perquè hem estat al capdavant de la lluita. I aquesta és una conseqüència directa del panorama laboral del nostre país.
Segons estimacions de la Cambra de Comerç de Barcelona, unes 715.000 persones a Catalunya han format part de la primera línia d’atenció per la Covid-19. Un 65% de les quals érem dones. Una realitat que és compartida a escala mundial: segons l’ONU, nosaltres som el 70% de les persones que treballen en l’atenció al públic als sistemes sanitaris i socials.
En el nostre territori, concretament, les dones representem el 70% als serveis de salut (entre metgesses, infermeres i auxiliars), el 80% als serveis socials, el 84% a les residències geriàtriques i el 86% als serveis de neteja. Això significa que les retallades en salut pública ens perjudiquen principalment a les dones i que hem patit les conseqüències directes del que suposa treballar al límit i desprotegides durant aquests tres mesos de confinament.
Un altre grup de treballadores que ha estat en exposició directa al llarg de l’estat d’alarma per la Covid-19 són les empleades d’establiments d’alimentació i productes bàsics, on les dones representem el 64%. Unes dades que ens parlen d’una feminització i divisió sexual del treball remunerat que està profundament arrelada a la nostra societat, tal i com explicàvem recentment a l’article “Precarietat laboral s’escriu en femení” del nostre web.
Teletreball i conciliació, les evidències d’una utopia molt llunyana
La segregació sexual del treball és una de les moltes escletxes i desigualtats que han quedat al descobert amb el confinament. També ho són en altres àmbits l’accés a les noves tecnologies, les múltiples derivades de la crisi de l’habitatge, la manca de sostenibilitat del sistema econòmic, l’impacte de la nostra activitat sobre el medi ambient… I en clau de gènere, evidentment, les desigualtats en el repartiment de les tasques de la llar i les cures i la compaginació amb el teletreball.
Un estudi elaborat per les professores Libertad González (UPF) i Lidia Farré (UB) a partir d’una enquesta realitzada durant el mes d’abril a Espanya demostra el repartiment desigual de les tasques domèstiques durant la pandèmia. L’informe detalla que el 62% de les dones ens vam fer càrrec de l’acompanyament educatiu dels fills i les filles. Una realitat que no va variar gaire de la situació prèvia al confinament, on el repartiment era del 64% per a nosaltres, i del 36%, per als homes.
Pel que fa a les estones de lleure amb els infants, les responsabilitats també estaven desequilibrades. El 55% de les dones assumíem aquesta tasca, envers el 45% dels homes.
L’únic canvi destacable durant el confinament va ser la participació dels homes en les compres. Tot i així, aquesta responsabilitat només era assumida per ells en el 38% de les llars enquestades. En l’estudi, Lidia Farré reflexiona: “És curiós. Podem interpretar que sortir ara és gairebé un privilegi i és l’home qui ho fa, tot i que també sortir ara té un risc. Així que també podria ser un retrocés al model de les cavernes. Les dones es queden a casa cuidant als infants i el marit surt a buscar provisions”.
Aquestes dades ens fan de mirall d’una realitat que, segons la directora de l’Observatori Dona, Empresa i Economia (ODEE), poden provocar un retrocés de mig segle en la igualtat de gènere.
La sobrecàrrega de feines domèstiques afecta directament la nostra salut, havent de gestionar l’angoixa i l’estrès derivats pel fet de compaginar els rols de cuidadora amb el teletreball. En aquest sentit, l’informe de la Generalitat de Catalunya “L’impacte econòmic de la crisi de la Covid-19 en perspectiva de gènere” exposa que la modalitat del teletreball ha estat més estesa entre les dones (51,4%) que entre els homes (49,9%). Una situació que, d’una banda, pot interpretar-se com una mesura de conciliació i no com una organització de la feina, i d’altra, permet una major exposició a la precarietat laboral, fent més difusos els límits de les jornades laborals i els horaris de connexió.
Cal tenir en compte, a més, les llars monomarentals, al capdavant de les quals hi ha majoritàriament dones. En aquests casos, la conciliació professional i personal encara ha estat més difícil, i el risc a perdre la feina que sustenta la llar ha suposat una pressió afegida.
La pandèmia augmenta la feminització de la pobresa
Amb les escoles tancades, els avis i les àvies confinades, la impossibilitat de comptar amb el suport de les treballadores de la llar… les dones hem estat colpejades. Hem vist com la sobrecàrrega de treball no remunerat ha recaigut en nosaltres. Però les derivades de la Covid-19 van més enllà. També cal que analitzem l’impacte econòmic d’aquesta crisi i el conseqüent augment de la feminització de la pobresa.
L’informe de la Generalitat de Catalunya “L’impacte econòmic de la crisi de la Covid-19 en perspectiva de gènere” comparteix els resultats d’una enquesta realitzada a 15.000 persones pel Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) entre l’11 i el 15 d’abril del 2020. Aquesta mostra que, abans del confinament, treballaven el 50,3% de les dones enquestades, mentre que el percentatge per als homes era del 47,2%. D’aquest gruix, després de la Covid-19, les dones que declaraven seguir treballant eren el 72%, i els homes, el 75,2%. Unes dades que demostren que la pèrdua de feina en el curt termini ha afectat més al col·lectiu femení.
Si aterrem aquestes dades al districte de Sant Martí, podem observar en la següent infografia quina ha estat l’evolució de l’atur per sexe:
Una de les cares d’aquesta realitat té molt a veure amb les 600.000 persones, dones majoritàriament, que es dediquen professionalment als treballs de la llar i les cures a Espanya. Malgrat les mesures puntuals del govern que han permès disposar d’un subsidi a les que estaven donades d’alta a la Seguretat Social, es calcula que més d’un terç, que treballen en situació irregular, han estat acomiadades sense indemnització, compensació o cap tipus d’ajuda.
En aquesta línia, cal parar atenció a les mesures de conciliació creades expressament per a aquesta crisi. Els canvis de torns, la potenciació del teletreball, les flexibilitzacions i les reduccions de jornada… segons les enquestes anteriors, és possible que siguin les mares les que sol·licitin de manera massiva aquestes mesures, i en molts casos, optin elles per deixar les seves feines o deixar de progressar en els seus llocs de treball per facilitar la conciliació familiar. Un risc que ens abocaria a una situació encara més greu de precarietat i dificultaria la reducció de la bretxa de gènere.
El sector social: qui cuida de les que cuiden?
En aquest article no ens volem oblidar de totes les dones que estan al capdavant de projectes socials que treballen per a altres dones. Recentment podíem llegir a les xarxes socials el manifest de comiat de Tamaia. Després de gairebé 30 anys de recorregut contra les violències masclistes, la cooperativa decidia tancar per manca de recursos i manca de suport institucional.
A les dones de Tamaia, l’aturada per la Covid-19 els va permetre escoltar-se i adonar-se del cansament provocat per la precarietat laboral en què treballaven. Com elles, del 80% de les dones que es dediquen als serveis socials, una gran majoria ho fa en situacions extremes, posant-hi el temps, l’energia i la pell en condicions insostenibles. I el confinament, amb les seves múltiples cares, ens ho ha fet més evident.
La major exposició de les dones a la pandèmia a causa de la feminització d’alguns sectors, la sobrecàrrega de les tasques de la llar i les cures, el miratge de la conciliació familiar, el teletreball i les condicions de precarietat laboral… no són conseqüències noves de la Covid-19. Són les conseqüències directes d’una societat que fa equilibris amb les nostres desigualtats. I el confinament va arribar per recordar-nos que la precarietat laboral és també una pandèmia endèmica del nostre sistema.