La crisi de la Covid-19 ens va fer posar el focus en un sector altament invisibilitzat i precaritzat, el sector de les cures. Sembla que la frase de “qui cuida a les que cuiden?” està a l’ordre del dia, però, de qui parlem?Què i qui incloem quan parlem de cures? Nosaltres n’hem parlat amb la Harriette Dominguez, de l’Associació Mujeres Migrantes Diversas.
La Harriete és hondurenya, té 43 anys i porta gairebé quatre vivint i treballant a Barcelona. Com ens explica, va venir buscant una millora salarial i unes condicions de vida més dignes per ella i els seus fills. És treballadora de la llar i les cures i s’ha seguit formant per a ser Auxiliar d’infermeria i Auxiliar de geriatria. Els primers anys va treballar com a interna i ara, fa dos mesos que no troba feina, però té clar que no vol tornar al que anomena “esclavitud moderna.” En parlem…
Com va ser l’experiència d’arribar a Barcelona? Et vas trobar amb dificultats per trobar feina?
Una amiga de la infància em va rebre, ella viu a l’Escala i el treball em va sorgir a Barcelona. No he pogut anar a visitar-la en gairebé quatre anys pel meu tipus de treball. He treballat com a interna amb persones dependents. Ara no vull treballar d’interna, ara vull trobar una feina de cuidadora externa o per hores. Les treballadores de la llar patim moltes coses, és un món gran del qual moltes dones no parlen per por a ser acomiadades de la feina. Nosaltres diem que és l’esclavitud moderna.
Com és el procés per a regularitzar la teva situació quan arribes al país?
Per a poder regularitzar-te cal que passis aquí tres anys, però depèn del padró. La ciutat de Barcelona sí que et deixa fer el padró sense domicili fix, però a vegades costa que algú et presti una adreça o et deixi posar la seva adreça perquè aconsegueixis el padró. Pagues una habitació i no et volen fer padró. Amb Mujeres Migrantes Diverses fem cursos els dissabtes, cursos d’acollida, mòduls de català perquè les dones compleixin tots els requisits per a regularitzar la seva situació. El més difícil, és que algú et faci un contracte laboral i depenem d’un contracte laboral.
Pot ser que d’aquesta necessitat de tenir un contracte s’aprofitin també amb les condicions laborals?
Sí, això es veu molt. Passa amb moltes companyes, els prometen que els faran un contracte laboral i en el moment en què ja li han de fer o t’acomiaden per a no fer-te’l o et fan pagar sencera la seguretat social. Moltes companyes ho accepten per poder aconseguir regularitzar la seva situació i poder tenir drets laborals.
Mujeres Migrantes Diversas neix per a donar resposta a aquesta situació, però, em podries explicar una mica què feu? Com vas conèixer l’associació i et vas implicar?
Vaig conèixer l’associació a través d’una amiga que ja estava al grup. Llavors només hi havia un grup de whatsapp, ara som més de 500 dones. Sóc una persona que m’agrada ajudar, i en això es treballa. Ajudem a solucionar dubtes sobre els temes laborals. Veure la manera d’impartir cursos, i fer-ho en dies en què poden assistir les dones que treballen d’internes, els dissabtes. És un grup de suport per a les dones. Amb la situació que va derivar de la pandèmia, a través d’entrevistes i moltes activitats, es van aconseguir recol·lectar aliments per a donar. Perquè la situació va ser molt complicada. Les dones que treballaven per hores es van quedar sense feina, de què anaven a viure?
Justament t’anava a preguntar, com heu viscut tota la situació de la pandèmia?
Moltes de les internes es van haver de quedar vivint en les seves feines. Si normalment tenien festa el cap de setmana, els caps no els volien pagar aquest extra per treballar ara més dies. No es podien moure de casa i era una mica: “o ho acceptes o ho deixes”. Les dones que treballaven per hores no es podien moure, no podien treballar. El nostre és un dels sectors més vulnerables perquè no ens empara ningú, no tenim dret a atur, ni baixa mèdica. La situació és molt complicada i moltes l’aguanten perquè no tenen una altra opció. És diferent de la vida del treballador que té dret atur, etc. Els sous són molt precaris, hi ha dones que guanyen 600/700 euros i no tenen dret a res. La situació les obliga.
Per tot el que expliques, podem entendre quan parlaves “d’esclavitud moderna”, què implica ser treballadora interna?
Comences el dia a les 9 del matí i acabes a les 22h, i pot ser que la persona gran a la nit necessiti la teva ajuda, no tens hores de descans. Són moltes hores de feina i moltes hores de tancament. A més, moltes companyes s’enfronten al racisme, pensen que ets un “ase de càrrega”, que no et pots cansar. Els teus caps marxen de vacances i tu, què? No hi ha dret a vacances, ni pagues, moltes companyes han de comprar-se el seu menjar. Es violenten molts drets de les treballadores de la llar.
Barcelona sembla que és una ciutat molt oberta, i a vegades es tendeix a pensar que el racisme ens queda ja lluny, però encara queda molt per fer. T’has trobat amb algun tipus de discriminació?
Moltes companyes han viscut casos de discriminació. La primera dona amb què vaig treballar em va preguntar per què vaig venir aquí, si havia fet alguna cosa dolenta al meu país. Si vaig venir és perquè econòmicament ja no podia viure, per buscar una millora pels meus fills. No és que arribem aquí perquè volem sortir del nostre país, qui no es voldria quedar a casa seva, amb la seva gent, els seus costums? Venim perquè busquem una millora. És molt dur estar aquí i no poder estar amb la família, l’any passat va morir el meu pare. Vius un dol intern que no pots gestionar.
En aquest sentit és molt important la feina que feu, per exemple, des de Mujeres Migrantes Diversas perquè al final creeu una xarxa de dones on també poder compartir experiències i fer més fàcil el procés en arribar aquí, no?
Sí, perquè en ser tantes dones tractem diferents problemes. Dones que tenen depressió i problemes de salut. No totes podem gestionar el que suposa el tancament. Hi ha gent a qui el tancament la mata, i ha d’anar al psicòleg o psiquiatre i començar a prendre medicació. I també la violència masclista que moltes dones pateixen, moltes viuen amb un agressor, pateixen violència domèstica. Els costa parlar-ne. Hem acompanyat a moltes a denunciar, però costa sortir d’aquest cercle.
La violència masclista també la patiu en molts casos a les llars on treballeu…
Sí, també passa això, moltes companyes han patit abusos sexuals. S’obren molts portals a la violència. També veiem la precarietat que les dones patim. Tenim el cas d’una companya amb càncer de mama que està amb els seus dos fills aquí i ja no pot treballar i no té cap mena d’ajuda. Nosaltres estem veient com ajudar-la. L’associació és també això veure com ajudar-nos entre totes.
Amb la pandèmia sembla que s’han visibilitzat molts temes, es parla molt de “Qui cuida a les que cuiden” però encara queda molt per a fer…
Quan sortia tothom a aplaudir a les 20h nosaltres ens aplaudíem a nosaltres mateixes també, nosaltres també cuidem, i és important.